EL BOSC DE LA MEMÒRIA

per Manel Suárez i Salvà (*)

 

No hi ha pitjor mort que l'oblit. Ni pitjor oblit que el silenci.

 

     97 persones, 97 famílies, varen haver de suportar 60 anys de por, de persecucions, de vergonyes, de silencis... La repressió brutal, injustificable, que va patir l'Illa de Mallorca just des del mateix dia en que Franco va pegar un cop d'estat no va tenir ni el refugi ni l'excusa de la guerra, perquè cal recordar que, a la nostra Illa, tret del desembarcament de Bayo, no hi va haver cap tipus de combat. Aquí, a Mallorca, a Calvià, els assassinats a les cunetes no foren fruit de la casualitat, sinó de la premeditació, els afusellaments d'Illetes foren fruit d'una detinguda planificació orientada a l'extermini. La repressió exercida pel règim franquista no va esser més que un enorme genocidi destinat a guanyar amb el terror i la por el que no podien guanyar amb la intel·ligència.

     Durant uns terribles anys, les matinades de Calvià sonaven a trets covards que acabaven amb la vida, amb les il·lusions i amb les esperances d'un pobres homes i unes pobres dones que, un dia, havien somniat que era possible un món millor.

     Després, la història ens ha mostrat una lliçó absurda i irònica: els feixistes, els assassins, tenien vergonya i han demostrat tenir consciència i, sobre tot, han demostrat un fet que tots ja sospitàvem, eren, i són, uns covards.

     Els feixistes, els assassins, no es conformaren en prendre vides, sinó que també varen voler prendre les memòries, matar els records per així aniquilar definitivament la raó i el poder del pensament. Només els éssers inferiors intenten aniquilar a aquells que els són superiors. Volien condemnar a l'oblit tots els seus crims perquè era l'única manera de fer callar la seva consciència, d'amagar la seva vergonya i de continuar vivint en el mateix poble on vivien les seves víctimes, de ser capaços de creuar-se amb els pares i mares, dones i fills dels seus assassinats sense haver de baixar la vista.

     Però, silenci no és oblit. I d'aquí va sortir el Bosc de la Memòria, d'un intent de familiars, de persones implicades en recuperar el bon nom i l'honestedat d'aquells que varen esser assassinats dins el Municipi de Calvià. I es va fer sense reclamar cap tipus de venjança, es va fer sense pensar, ni per un moment, amb els noms i llinatges d'uns criminals sense ànima perquè aquest no era l'objectiu.

     El Bosc de la Memòria va néixer per a recuperar l'honor d'uns homes i unes dones que, com nosaltres, volien el millor pels seus fills, però també va néixer per solucionar el que, per ventura, era el tema més tràgic, pitjor encara que la mort. 97 famílies han passat més de 60 anys sense poder anar a un cementiri a plorar els seus morts perquè també els hi varen amagar els seus cossos, per això, el Bosc de la Memòria no era només un monument a l'orgull, sinó un enorme cementiri que possibilitaria que les famílies es poguessin juntar per a recordar el seu esser estimat en qualsevol moment de l'any, i molt especialment el dia 1 de novembre.

     Per tot això es va fer el Bosc de la Memòria.

     Però, innocents de tots nosaltres, ens pensàrem que vells valors com el respecte, la comprensió, la bona educació, ja eren plenament vigents i assolits per la totalitat de la població. Quin greu error!

     Entre el 24 i el 24 d'octubre, una altra vegada amagats en la matinada, uns il·lustres hereus dels assassins feixistes, covards com ells, asquerosos com ells, pocavergonyes com ells, violaren la memòria de 97 homes i dones bons i, una vegada més, em va semblar, al menys a jo m'ho va semblar, tornaren a assassinar a les mateixes persones que uns altres assassins sense ànima mataren amagant-se, com els d'ara, en la nit. Lamentablement, i ho vull dir amb tot el dolor del meu cor, els feixistes han tornat a la nostra societat o, pitjor encara, és que no se n'havien anat mai.

     Si aquests “valents” de la nit ens volien fer mal ho han aconseguit. No hi ha que negar-los el seu èxit. Però han de saber que ja ens feren mal els seus “valents”, covards com ells, el 1936 i que això no els va servir per res. Sí, és veritat, feren molt mal, però, al cap i a la fi, han perdut la història. No han guanyat ni el silenci ni l'oblit. Els morts, els assassinats, són recordats com a persones innocents, honorables, amb un bon nom. Ells, els feixistes, els assassins, són recordats com uns éssers repugnants i covards, irracionals i inferiors. Els “valents” actuals han de decidir com voldran passar a la història, com el que realment són o com el que podrien esser.

     No voldria acabar l'escrit sense tenir ben presents a les famílies dels 97 arbres. A tots vosaltres vull demanar-vos disculpes en nom de tots els calvianers. Per favor, no penseu que tots som com aquests animals.

     Vull també agrair a l'Ajuntament la rapidesa amb que ha tornat a sembrar el Bosc de la Memòria.

     El dia 1 de novembre moltes famílies, molts “arbres”, tornaran a respirar.

     (*) Ex tinent de batle i ex secretari general del PSOE-Calvià