Entorn del Bosc de la Memòria

per Llorenç Capellà . Escriptor(*)

Dilluns no vaig ésser al Bosc de la Memòria, aquest espai que en homenatge als republicans assassinats va aixecar el darrer ajuntament socialista de Calvià. N'he llegit les cròniques, però, i no he trobat cap referència a la tala d'arbres que uns desconeguts perpetraren la setmana passada. Vull imaginar que l'actual consistori, ara conservador, va complir la seva paraula i va sembrar-ne d'altres, d'arbres, per reparar el greuge. Tanmateix, la correcta actitud del senyor Delgado o del regidor pertinent reparant els danys fets per un desaprensius, no ha de maquillar la inquietud que ens procura el silenci de la policia entorn de l'estat de les investigacions. El fet de talar una seixantena d'arbres suposa un delicte ecològic prou notori com per posar el màxim interès en la detenció dels culpables. Però, tot i que seixanta arbres són una fortuna i que Mallorca no es pot permetre suprimir verd així com així, la bretolada adquireix proporcions majors quan, a més a més, s'ha atemptat contra la memòria dels mallorquins. Cas que la policia no ho tengui clar, em permet donar-li una mà. Més que res, per encaminar-la en la direcció correcta. Ben segur que els individus que han talat els arbres de Calvià formen part de l'extrema dreta o del neofranquisme, és innecessari cercar per altra banda. Que n'hi ha pocs, d'aquests, actualment a Mallorca? És cert. A posta m'alarma que a hores d'ara encara no hagin estat conduïts davant el jutge. Particularment, no estic desitjant que els empresonin. La presó és un mitjà repressiu, i per a repressors, ells. Jo no hi crec en la repressió. Més aviat em repugna. Crec en el didactisme i en la informació. Cal fer-los saber, a aquests errats de comptes, la inutilitat del seu gest. És cert que tallant arbres ofengueren la sensibilitat col·lectiva. Però això no és res, comparat amb la íntima vergonya que sentiran si qualque dia cobren el coneixement. Mentrestant, i a l'espera que el cobrin -ens hem de proposar creure en el bagatge positiu de la persona encara que, a vegades, sigui difícil-, se'ls ha d'alliçonar sobre quina cara pinta la realitat. I en pinta moltes, de cares, la realitat. Tanmateix, en tot el mostrari no apareix la que ells reivindiquen. Que tenen motius per a fer-se il·lusions? Home, i tant! El missatge èpic d'Aznar i el seu respecte per les coses de Franco, pot induir a pensar que l'Espanya dictatorial «empieza a amanecer». És cert, insistesc. Com ho és, cert, que la desfilada pels carrers de Madrid, el 12 d'octubre, d'un fatxa amb la creu gammada penjada de la corbata, ens va induir a pensar que darrere la cabra vendria Millán Astray. De tota manera, tot té la seva explicació. Aznar va colar-se a la democràcia sense trucar. No era el seu món, el democràtic, és evident. A posta ha enviat missatges, als seus, que no es corresponen amb la realitat. Què voleu que us digui? El món d'Aznar es pot recórrer amb Vespa. Va del Valle de los Caídos al palau d'El Pardo i poca cosa més. Pel que fa al fatxa amb creu gammada al pit desfilant per la Castellana, és un misteri tan indestriable que sols el pot explicar satisfactòriament un d'aquests socialistes, aprenents de filòsof i amb frivolitat orteguiana, que solen pontificar a la barra d'un bar a partir del tercer tequila. De tota manera, ni les coses d'Aznar ni les relliscades socialistes, han de conduir, aquesta gent de l'extrema dreta, a pensar que ara és la seva. No, no. No ho és. La seva va ésser fa seixanta anys i escaig, quan foren els responsables directes d'una suma immensa de morts i de frustracions. Ara no tenen res a fer. El seu esforç, a més a més d'absurd, és estèril. Vull dir que l'individu que va talar una pila d'arbres a Illetes, no pot aspirar a veure premiat el seu idealisme amb un estanc o amb una plaça de porter a Hisenda o a onsevulla, perquè els seus no governen. La cosa més probable és que si fa saber la seva gesta a fòrums diferents als de l'extrema dreta, reculli el menyspreu a cabassos. És lògic. En el món sonen moltes sintonies, però no la seva. Si han reviscolat, els fatxes, com a grup d'acció violenta, ho han fet a l'empara d'una permissibilitat contraproduent. A posta és tan important que la policia els detengui i els porti davant el jutge. No es tracta de reclamar cap mena d'acció judicial repressiva. Però preventiva, sí. A aquesta gent li hem de dir prou. I li ho hem de dir ara, que encara hi som a temps.

(*) Publicat al diari de Balears el día 4 de novembre de 2004

 
     ir a más noticias                                                                       volver a portada